FA MOLTS ANYS QUE SOM PARELLA. Teràpia Breu per parelles de llarga durada.

Durant aquests últims mesos han sigut bastants els casos de teràpia de parella que han passat per la meva consulta, cada un amb les seves dificultats, peculiaritats i vivències pròpies, i tot i que cada cas, cada persona i cada parella és única i individual, us estaria enganyant si no comentés que en tots ells s’hi amagava un pou comú.

Realment no crec que digui res de nou, som molts els psicòlegs que treballem en aquest tema, molts els tips que trobem al Facebook o per internet i molts els articles que hi ha escrits; no obstant això, volia fer la meva pròpia reflexió.

Les parelles que he anat veient es caracteritzen per ser parelles que fa anys i panys que estan plegades i a causa d’aquests anys i aquests panys, han anat acumulant un conjunt de càrregues familiars, laborals o simplement rutines “parejils”; que els fa caure en un pou de distància i fredor. Tot això es trasllada en el seu dia a dia, en un conjunt de retrets constants, manca de relacions sexuals, distància rutinària, poques moixaines i molta crítica.

Penso, que en tota relació de llarga durada, a temporades, sol haver-hi una mica de tot això; el problema és quan s’ajunten totes i durant molts anys; ja que pot acabar transformant-se en un problema per nosaltres i/o per la parella.

Què passa doncs quant una parella porta molts temps en una relació?
Són tants els anys que porten plegats, que han anat construint i omplint un pou amb totes aquelles concessions que han fet, obligacions que han sumat, somnis i aficions que han hagut de canviar, posposar o a les que han hagut de renunciar… coses que han donat per fetes, coses que esperaven i no passen…. en conclusió, un pou, cada cop més ple de merda, on s’olora la pudor, però que la rutina diària, la comoditat o la mandra, no els permet o no els ve de gust parar-se i posar-se a netejar.

Aquests perfils de parella, que m’han vingut a veure a consulta, senten que estan el límit de la seva relació, sense saber si continuar o com continuar.
Així doncs, davant aquesta problemàtica el que es recomana fer, ho hem llegit moltes vegades: la importància de buscar espais de comunicació, recuperar la “xispa” i el “carinyo”, buscar espais comuns dins i fora del llit… tan senzill o complicat, com és cuidar la relació com una floreta que necessita que anem regant i mimant.

Doncs si està tant clar, perquè no ho fa la gent?
En algunes ocasions estem tan immersos en les rutines, la falta de temps entre la família, la feina i/o ens hem acostumat a anar amb pilot automàtic, que no som capaços de canviar de dinàmica; també pot passar que ho haguem intentat de totes, totes, aplicant allò que sabem, hem llegit o ens han aconsellat i que sembla el més lògic i ni així aconseguim canviar res.
En aquestes circumstàncies, no som capaços de fer-hi front sols, i per això, acaba sent necessari assistir a una teràpia, per tal que sigui un professional expert, qui ens ajudi a descarregar tot aquest patiment que hem anat guardant al pou, per així poder fer un canvi de dinàmica dins la parella.

Què tenim en compte en aquest tipus de teràpia?

1. Venir sol o acompanyat:
En una teràpia de parella normalment és millor venir amb la parella, però no sempre és possible. En algunes ocasions pot passar que la parella no estigui encara en el mateix punt que nosaltres o bé no cregui necessari acudir a un professional, ja que ell/a potser està còmode com està.
En aquests casos ens hem d’aguantar i esperar que ell/a es mobilitzi? No home no!
És cert, que si estem tots dos a teràpia, serà més fàcil mobilitzar-nos com a parella i aconseguir canvis; tanmateix, si només hi vaig jo també puc aconseguir coses tant en l’àmbit personal (descarregar el meu patiment) com de parella, ja que els meus propis canvis generarant moviments en la dinàmica relacional que tenim muntada.

2. “Vull seguir amb aquesta relació? Perquè no ho deixem?”
Generalment a la primera sessió de la teràpia analitzem si ambdós membres de la parella volen seguir realment amb la relació, ja que en algunes ocasions no ens ho hem arribat a plantejar seriosament portats per l’aparent comoditat del dia a dia, per la por al què comportarà, la solitud, tornar a començar, al què diran, pels nens… . En aquest punt dubtarem i analitzarem si hem de seguir amb un treball per restablir la relació o bé pel contrari gestionar una bona separació.

3. Buidar el pou:
Si encara ens queden forces i estem disposats a continuar, abans de recuperar l’amor, caldrà fer una feinada de buidar tot aquell pou que cada un ha anat omplint. Com ja he dit, són parelles d’anys i panys i això implica molta merda. Penso que no és possible buscar tot allò positiu i totes les flors i violes que volem, si abans no traiem tot l’excedent d’excrements.
Des de la Teràpia Breu, busquem el canvi a través de mobilitzar-nos en aquesta direcció, ja que moltes vegades totes les solucions lògiques que he comentat abans, no han funcionat i necessitem un canvi de 180º. A través de les tècniques i prescripcions que utilitzem a Breu, oferim aquest acompanyament per fer el buidatge que necessitem i que no és gens fàcil de realitzar sols.

4. M’agrades:
Pou net, ara sí, és el moment de recuperar allò que hem anat perdent amb els anys, els “mimitos”, el contacte físic, els moments per nosaltres i per la parella. Les primeres cites, les anècdotes, els detalls… .

5. Manteniment:
Un cop fet aquests 4 passos només queda un dels més difícils, mantenir-ho! Però si hem sigut capaços de fer net i de reconnectar, serà només qüestió de buscar temps! Agenda en mà i marcar espais “parejils”, però no siguem ingenus, no hi ha cap vareta màgica que ho faci, ho hem de fer nosaltres, ja que sinó d’aquí uns anys tocarà reiniciar el procés.

Així doncs, adaptant aquests passos a cada cas, ajudem a redireccionar les dinàmiques de parelles de llarga durada amb un procés de curta durada (unes deu sessions). Però no ús enganyeu, implica un curro emocional i vivencial important, el qual fem a través de les tècniques i estratègies de la Teràpia Breu.

I com a reflexió final, m’agradaría afegir:

“No fa falta esperar a tenir-los ben plens per fer-hi algo,
però fins que no els tenim ben plens no hi fem res.”

I tu? Com tens de plens els ovaris o els collons?

Laura Icart Izquierdo
Laura Icart Izquierdo
Col. nº 22449 Màster en Teràpia Breu Estratègica (Universitat de Girona), Postgrau en Teràpia Breu Estratègica (Universitat de Girona), Llicenciada en Psicologia (Universitat de Girona). Telf. 693 27 30 30

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens dubtes?
Parla amb nosaltres clicant aquí