QUINA MERDA! La suposada normalitat d’aquesta realitat.

 

Em dic Laura, fa uns quinze anys que em vaig Llicenciar en Psicologia i abans d’exercir com a tal vaig estar nou anys en un centre de menors. Sóc del sector social, del sanitari, dels que treballem per a les persones, perquè tenim una vocació dins que ens empeny a l’ajuda dels altres, sigui de la manera que sigui, tingui el cost que tingui.

Confinada a casa meva, estic escrivint aquestes línies, no com a article psicològic ni com a comunicat informatiu, sinó simplement des d’allò que penso i sento, des de la meva pròpia experiència, intentant posar paraules a allò que crec que molts de nosaltres sentim, pensem i que estem compartint.

Estem en un moment irreal i de confusió per tots nosaltres, per tot el món, on tot plegat em fa pensar què està passant, per què estem aquí i què passarà després.
Quina és la normalitat en aquest món que vivim? Què és realment important? I què farem després? De què collons va el nostre sistema capitalista i la nostra societat?? Què controlem de les nostres vides?

Fa una setmana prescindien de mi en una de les meves feines d’autònoma, m’oferien una feina amb unes condicions de precaució al contagi dubtoses, ingressaven el meu tiet a l’UCI i es moria la iaia d’una amiga meva. No parlo, doncs, des de la distància, sinó que parlo des de la pròpia vivència, aquesta meva, que ara és la de tots.

Sanitaris, socials, dependents de supermercat i molts d’altres treballadors formigueta que són invisibles, estem cada dia al peu del canó, a les trinxeres que ens diem nosaltres, batallant per les persones, per l’ésser humà, no pels diners, ni el poder, ni la posició social, sinó per tu, la persona, i jo em pregunto…
Per què no són aquests els que tenen més importància en la nostra societat? Per què no són aquests els que estan més ben valorats? Per què no són aquests els que tenen millors sous? Si justament aquests són els que ens mantenen realment vius.

Personal dels hospitals, professionals del CAP, residències, centres de menors, albergs de sense sostre o els recintes firals que s’estan obrint ara per a l’atenció de persones positives, on el personal són persones com tu i com jo però que estan disposades a exposar-se per uns sous baixos i amb unes condicions lamentables perquè algú, de dalt, o nosaltres des de baix, no hem valorat suficientment, no hem fet la pressió suficient o hem deixat que un sistema polític ple de paraules buides es fes càrrec de tot.

Em pregunto per què no tenim polítics petits o grans disposats a anar aquestes trinxeres o, si més no, a desprendre’s de part del seu sou o privilegis a favor dels qui estan al carrer de veritat. No estem veient qui i què és el més important i necessari quan el món se’n va a la merda??

En moments com l’actual, no necessito l’últim robot de cuina, no necessito un polític que ens ha fet anar esperant com si no passés res, fins a arribar al punt crític on estem i no necessito un futbolista que cobra milionades per xutar una pilota.

Amics, amigues! Sincerament penso que el món ens està dient alguna cosa i el que ens diu és que ens estem equivocant en allò que fem, en allò que considerem important i imprescindible.

Alguns parlen de si hi ha alguna conspiració darrere de tot això, jo realment penso que la conspiració és el que hi havia abans, o el que malauradament hi haurà després.
Em fa patir que no n’aprenguem de tot plegat, que tornem al que creiem que és la normalitat, tornem a consumir en allò que no és necessari, tornem a viatjar pel món sense tenir en compte el desgast que això suposa per ell, tornem a tenir uns sanitaris i uns socials que exposen la seva pròpia salut per al bé de tots, mentre la resta, seguim preocupant-nos, de nou, pel nostre propi melic; per aconseguir arribar a aquesta felicitat imposada de consum, exigència laboral i prioritats banals.

M’entristeix pensar que tot tornarà a aquesta normalitat egoista i destructiva on uns poderosos conspiren perquè sigui així, perquè no ens adonem de què és el que s’ha de valorar i a qui hem de cuidar. Em fa por que amb el pas dels dies, tots, jo inclosa, ens oblidem de la fragilitat de la persona i del món, de la importància d’un bé comú, de tots i no només d’un.

Davant de tot això, no tinc la resposta de què hem de fer; està molt bé aplaudir els sanitaris a les 20:00, però qui es recordava d’ells quan reclamaven més professionals i sous o més inversió en sanitat pública?? Doncs no és només ara que són herois, sinó sempre i sobretot en el dia a dia.

Per tant, penso que ens hem de plantar d’alguna manera, dir PROU, exigir, reclamar allò que realment importa, perquè ara ho estem veient, perquè tots junts som capaços de canviar coses, quedar-nos a casa perquè és necessari, doncs d’igual manera, junts, hauríem de dir prou o simplement redefinir les prioritats de la nostra vida, que segurament poden canviar la vida de tots.

Som el poble els que movem el món, i escoltant la simfonia de “Gladiator” que m’ha inspirat mentre escrivia, només puc acabar dient que si estem junts, és més fàcil que sobrevisquem.

Laura Icart
Una persona més.

Laura Icart Izquierdo
Laura Icart Izquierdo
Col. nº 22449 Màster en Teràpia Breu Estratègica (Universitat de Girona), Postgrau en Teràpia Breu Estratègica (Universitat de Girona), Llicenciada en Psicologia (Universitat de Girona). Telf. 693 27 30 30. Psicòloga Vic

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens dubtes?
Parla amb nosaltres clicant aquí