“UN DIA MÉS I EM TIRO PEL BALCÓ!” … O de com coi gestionar un confinament per virus.

Primer de tot, disculpes però no, no tenim el secret i la veritat, tampoc ens agrada massa donar consells, per tant, podeu agafar això i llençar-ho pel WC si us ve de gust. Sense paper! Que actualment, està molt preuat!

Al que si estem acostumats és a gestionar el patiment de les persones i acompanyar-les en generar canvis per sentir-se millor. Si et ve de gust llegir algunes idees per si et poden ajudar, aquí van:

Abans de res, és normal estar malament! I això vol dir que davant d’una situació que ens ha agafat a tot@s amb el pas canviat, que no ens esperàvem i que ens sobrepassa, és lògic i humà i sentir cert vertigen i que se’ns generin dificultats i bloquejos.

Ara, no val a jugar! Això què vol dir? Doncs si senyor@s, tothom a casa, tancadet@s, a sortir el mínim i a netejar-se les mans com si no hi hagués un demà!

Un cop som ben recluidet@s a casa, què carai faig amb tot aquest temps que fins ara no tenia? Com gestiono la relació amb aquests estranys que resulta que són la meva família o parella i que estàvem acostumats a dir-nos un hola i adéu? Què faig amb totes les emocions, pors, ansietats i estrès que la situació em genera? Com es para aquest cap si no deixa de donar voltes sobre el tema?

Doncs primer, el primer!

I la primera opció és sempre respirar a fons, ser realista i intentar acostumar-nos‘hi per poder treure’n partit. Com?

– Informa’t bé, de fonts fiables i contrastades i de forma controlada. No és bona idea participar de rumors, safareigs i fer-ho 24/7. Posa’t a dieta… També d’informació. De passada, reserva espais sense parlar del tema, que el virus no infecti totes les converses, relacions i que estigui present tot el dia. ( Per exemple, prohibit parlar-ne durant els àpats.)

– Aquest “bitxo” ens ha atacat a un aspecte bàsic: les relacions. Això no vol dir que no puguem buscar alternatives per estar en contacte amb les persones significatives per tu. Fes-ho, encara que sigui de forma telemàtica i virtual. Som éssers socials i potser ens ensenyarà que a vegades, és millor estar “mal acompanyat”, que sol.

– Cuida’t físicament. Menja bé i fes una mica d’esport. Si, ja sé que és molt vella la idea que fer esport va bé per l’estat d’ànim, però és que és així, “leñe”! Per tant, rutines saludables, sense grans objectius, però no et passis tot el dia al sofà, que això deprimeix al més “wonder”. I si us plau, dutxa’t i canvia’t de roba. Et farà sentir millor a tu, i als altres.

– Distreu-te. Recupera aficions que fa temps no pots practicar, o busca’n de noves! Llegeix, repara l’aixeta de la cuina, escriu un Haiku o pinta un quadre abstracte,… No és important el què, sinó que passis a l’acció i treguis partit a la situació creant temps de qualitat… i de passada, que paris una mica el “coco”!

– Seguint amb l’anterior però, limita el temps d’utilització de pantalles. Si, està molt bé la sèrie de Netflix i fer unes partides, ens distreu i relaxa, però això t’aïlla, i en aquests moments, ja ho estem prou. Ull!

– Dedica temps i energia als teus. Si estàs acompanyat i hi ha enganxades i discussions, potser és moment de parar, parlar, buscar solucions. Al capdavall, teniu temps! Dedica’l a qui t’estimes. I si aquesta situació descobreix el que fa temps que no volies veure i et fa replantejar coses… sempre et queda una opció. Que el COVIT dels collons també ens ha ensenyat que som més poca cosa del que ens pensàvem i això dura quatre dies.

– També pot ser bona idea dedicar part del teu temps a ajudar als altres, a cuidar a persones que ho necessiten, a estar present, a donar suport o col·laborar a superar aquesta crisi amb el teu granet de sorra… Sentir-te útil ajuda, fes-ho encara que sigui per egoisme.

– I última i però molt important: RIU! És igual si és baixant-te la col·lecció sencera d’acudits de l’ Eugenio, veient vídeos de gossos fent el pena o perquè us feu pessigolles! Però cuideu el to emocional, el sentit de l’humor és una gran medicina, i no val un euro.

En resum, pels que sou capaç@s de seguir indicacions i complir el que us proposeu: la idea és marca’t unes rutines amb continguts saludables i complir-les, ara toca ser una mica disciplinats per mantenir el cap a lloc i també la panxa! Perquè el virus passarà, però els quilets de més que agafis no marxaran amb una vacuna! I si vols donar-te el gust de postergar, fes-ho! Posterga el postergar. El teu benestar t’ho agrairà!

I recorda que si estàs angoixat@ per estar a casa i perquè la dona i els nens no paren, per un costat vol dir que ets dels afortunats que poden quedar-s’hi i no has d’estar a primera línia lluitant i a més, tens una casa on quedar-te i amb qui passar les penes, potser “no estamos tan mal!”.

Però… i què fem amb els que segueixen més o menys les pautes però el cap no para de rumiar? Les que intenten respirar mentre pensen “Tranquil·la que tot passarà”, però just després senten l’ansietat de pensar que potser s’infecten? Que poden fer les persones que fan croquetes, tiramisús i ja han escrit dos contes, però a la mínima que es distreuen, els ataca l’ansietat i la por? Que volen pensar en positiu i no poden?

Doncs atendre-ho. La por, i més en els temps que corren, té la funció de protegir-nos i salvaguardar la nostra integritat i salut. El problema és quan es descontrola i no ens deixa respirar. Després perd la seva funció i passa a ser un problema i gros!

Per tant, si ets d’aquest@s, i a part del CORONA el teu propi cap t’està martiritzant, algunes idees:

– Durant el dia, quan la por et vingui, escriu. Al moment, cada vegada, totes! Fes un registre de les teves pors i d’on apareixen, quanta estona duren, com és que marxen… Ja que formen part del teu confinament, a conèixer-les! Potser fas una nova amiga…

– Dedica-li temps de forma voluntària i programada. Potser pots estar cada dia 30 minutets pensant sobre el problema, buscant-la i deixant que aparegui, escoltant-la. Això si, fes-ho en un horari i espai fix. Dóna-li importància i sentit, ritualitza-ho. Potser val la pena “sacrificar” mitja hora al dia, si la resta, podem rebaixar patiment.

– Canta la teva por o obsessió. Si, és en serio! Quan les pors vinguin, no les apartis, canta-les! Deixa que s’expressin canviant la forma i la càrrega, posa-hi una mica de salsa o si ets més clàssic de Mozart. Potser encara en sortirà el pròxim “hit” o la “canción del verano” i quan tot això passi, ho celebrarem amb el teu nou “temazo!”

I senyor@s, si ni per aquestes. Si no et funciona ni el pla A ni el B. Si fas esport i cantes les angoixes, però no paren. Si ja has fet un xai al forn i t’estàs mitja horeta buscant les teves pors, però així i tot et segueixen molestant, recorda que a BREU, seguim al peu del canyó per aquell@s que estigueu patint massa. Que amb el virus ja en tenim prou i de sobres. Que les proves, d’una en una. Gràcies!

Fills connectats, pares empanats

Ja fa anys que dins la meva activitat professional habitual, dinamitzo grups de mares i pares, on a part de ser un espai de suport i acompanyament terapèutic, parlem de com educar els fills i les dificultats que van sorgint en la criança.

Un dels temes que treballem és el de les tecnologies i és que immersos en aquesta era, molts són els dubtes i preocupacions que surten entre uns adults, on la majoria estem aprenent d’aquest nou món, envers uns infants i joves, que ja no neixen amb un pa sota el braç sinó amb un aparell electrònic.

Els pares m’expliquen les seves preocupacions cap a uns fills, que cada vegada més, es passen hores davant les pantalles i menys estona jugant el carrer; fet que els angoixa i els sol transportar nostàlgicament, a la seva infantesa, on “qualquier tiempo passado era un tiempo mejor“.

Sempre entenc aquesta nostàlgia, ja que jo mateixa, i els que em coneixeu ho podeu confirmar, sóc de l’escola del boli i el paper; no obstant això, si ens parem a reflexionar sobre l’evolució de les màquines, aquesta nostàlgia queda més difuminada si com adults pensem en tot el que ha facilitat el nostre dia a dia, disposar d’una rentadora a casa, un rentaplats o una cafetera. Segurament ara n’hi ens plantegem els seus beneficis i el seu ús però a les nostres àvies tot aquest món també els hi devia preocupar.

Oi que mai em poso a passar l’aspiradora a les cinc del matí? Per què? Doncs perquè m’han ensenyat que aquesta no és l’hora de passar-la, ja que amb el soroll que fa puc molestar els veïns. Vull dir, que com he après com, quan i de quina manera passar l’aspiradora, els nostres fills també els hi hem d’ensenyar com, quan i de quina manera utilitzar les pantalles. Amb això vull dir, que les tecnologies, com gairebé tot en aquesta vida, té les seves coses bones i no tan bones però que lo important, no és tant l’aparell, sinó l’ús que se’n fa, i d’això n’hem d’aprendre.

Som els adults qui hem de marcar uns horaris i unes normes, està atents de què fan, a quin joc juguen o quines fotos pengen a les xarxes socials; ja que és poc consistent queixar-nos de les hores que està enganxat el nostre fill el mòbil, quan som nosaltres qui li deixem o li donem quan necessitem que ens deixin una estona tranquils.

Al final, penso que la clau de tot plegat, no depèn n’hi d’ells, ni de les màquines, depèn de nosaltres, els adults.

Què hem de tenir en compte:

Som models ! Si jo com adult miro el mòbil a les hores dels àpats o quan no tinc res a fer, li dono el meu fill quan som a un restaurant o a casa mentre faig feina… està clar que ell també ho voldrà fer o ens o ho demanarà.

Pautes i horaris: Els pares som els que hem de marcar uns horaris i unes normes d’ús. Temps que hi pot dedicar entre setmana i/o cap de setmana, després de quines tasques, en quins moments…

Oferir alternatives: Si diem que no és moment de pantalles i l’infant no té res més a fer el més probable és que estigui demanant-nos de nou la pantalla, és més fàcil si li oferim una alternativa de joc i/o activitat (“apaga la play i hora de dutxa” “apaga la play i juguem a un joc de taula”…)

Normativa vigent: És important mirar les edats dels jocs de la consola que juguen els nens/s ( jocs que nosaltres els hi comprem!), quins continguts tenen, quines edats són els recomanats per les xarxes socials, què podem i no podem publicar…

Fills com experts: Una de les millors maneres d’aprendre i saber què hem de fer és que ells ens ensenyin a fer-ho. Juguem amb ells a la play i /o l’ordinador i que ens expliquin com funciona Instagram.

Aquests són alguns dels ítems bàsics que hauríem de tenir en compte, des de que els nens són ben petits, ja que ens ajudaran a estar situats en aquest món tecnològic;  perquè un cop entrada l’adolescència, tot es complica una mica més.  No obstant,  si hem establert una bona base, potser ens ensortirem una mica millor.

En definitiva, l’article d’avui és el que en Teràpia Breu en diem canvis de TIPU 1; és a dir, fes allò que és el més lògic, en aquest cas, establir normes de pantalles. Si no acaba de funcionar, no saps com fer-ho o ja tenim el fill molt enganxat i necessiteu ajuda, ens podeu venir a veure a BREU.

La vida no espera!

¡UNA DE INSULTOS!

Estaba yo ayer prescribiéndole a una mujer que le pidiera a su hijo que la insultara. Que le dijera, con toda seriedad y mostrando mucho interés, que sacara toda la rabia y le faltara al respeto.  Al ver su reacción de sorpresa y su cara desencajada, pensé que sería bueno escribir éste artículo. Más que nada para remitirles aquí ante sus recurrentes dudas y no tener que explicar el porqué de tan extraño ejercicio una y otra vez, y por qué no me viene otra idea ¡oiga!

 

Uno de mis cometidos actuales como psicólogo familiar, es dar respuesta a la creciente demanda de muchos padres y madres ante las faltas de respeto, insultos y bajezas varias, que sus hijos les propinan al  negarse a satisfacer sus impulsos o deseos, al darles una orden, o en casos más extremos, los que podríamos clasificar como el típico “¡cuando al niñ@ le da la real gana!”.

 

Ante semejante alteración del orden y la ley, ante tan magna ofensa, los pobres padres, madres o responsables de las criaturas, acostumbran, sin mucho éxito, a pedirle amablemente al pequeñín@, o no tanto, que deje esa actitud, que ceda en su comportamiento o les amenazan con algún tipo de castigo, que muchas veces tampoco cumplen ya que el afectado, aún se muestra más enfadad@, iracund@ y descontraolad@… Momento en el cual, los adultos ceden.

 

Por lo tanto, optan por explicar lo feo de su proceder, aconsejar  un cambio de actitud por todos los beneficios que le supondría o los más evolucionados, que extrañamente acostumbra a coincidir con los más leídos y académicamente cualificados, hacen disertaciones filosóficas sobre las posibles consecuencias negativas que tal comportamiento tendrá para su carácter… ¡y es que queda muy feo carajo! Pero ni por esas.

 

La situación de esos padres y madres hace que desesperados y sin mucha confianza acudan a buscar posibles soluciones o respuestas. Vemos qué pasa, qué han intentado hacer para arreglarlo y si es el caso les digo: “si has intentado pararlo de forma lógica y no funciona, haz lo contrario: ¡pídele que te insulte!”

 

La idea del ejercicio no es la de picar a tu hijo para que te escupa barbaridades y así poder destornillarte en su cara como si se tratara de los trillados chistes del camarero y pasar un buen rato ante sus salidas de tono. No hace falta que pidas que te llamen “Mero” para poder hacer la de: “¡Una de Mero, dos de Febrero, tres de Marzo, cuatro de Abril!”, o peor aún, suplicar que te llamen “Pacharán” para poder responder descojonad@: “¡¡¡Paachaaraaaaan más de mil aañooosss, muuchooossss máasssssss!!!”.  Esto no va de reírnos de él, de con actitud sarcástica “picarle” para que saque veneno por la boca y señalar y humillar su actitud… ¡nada más lejos! La técnica es mucho más sutil y lógica que todo esto. Quizás menos divertida, sí, pero para lo que nos ocupa mucho más eficaz. Eh aquí su intríngulis:

 

Los beneficios de insultar y faltar el respeto a tus superiores sea cual sea su papel en la vida, es la de subvertir la autoridad, disputar el poder y en éste caso a través de los insultos, entrar en una dinámica de “¡a ver quién puede más!”. Si me das una indicación y puedo negarme, la decisión es mía, el poder final lo ejerzo yo… y eso gusta.

 

Pero, ¿¿ qué pasa si ante tal diputa de poder, le pido al aspirante a golpista que haga lo que no quería que hiciera?? Que si cumple, me hace caso, con lo que no hay disputa de poder sino cumplimiento de una orden y por lo tanto, ¡pierde gracia! Y si no lo hace también ganamos, ya que por fin deja de hacer lo que tanto nos molestaba. Si además, lo hago con auténtico interés, con neutralidad y aplomo, como un científico observando por el microscopio: tomando notas, debatiendo sutilezas, intentando comprender… ¡EUREKA!

 

Porqué el niñ@ vive algo así: “¡¡Jooopeeee!! ¡Lo que antes hacía para romper el orden y la norma, pasa a ser acatar, las reacciones desencajadas e iracundas de mis superiores, pasan a ser de un interés casi periodístico para entender el porqué de tal comportamiento y así, poder ayudarme mejor! ¡Eso no moolaaaaa!!”

 

Con lo que se rompe el juego y el circulo vicioso, ya que si encima eso me trae consecuencias negativas y desagradables, sin ningún beneficio oculto… ya no tiene sentido y se extingue.

 

O sea que señores y señoras, en el próximo episodio de crisis faltona y explosión de chulería, pedidle a vuestro vástago un poco más de eso, una de: “¡capullo o de eres un inútil y un patán!”. Mostrad interés y pedidle fervientemente que siga sacando rabia y mal estar emocional por esa boquita, que ¡así os ayuda a haceros mejores padres y a entenderl@ mejor!  A ver qué pasa…

 

Y si no os funciona, siempre os habrá servido para poneros al día en las últimas tendencias en lenguaje de barrio, os dará tablas y os hará costra… que a veces, falta nos hace.

A NADIE LE AMARGA UN TURRÓN… ¡O SÍ!

 

Estaba yo estos días de júbilo, dicha y felicidad pensando en éste, en aquel momento el próximo artículo que quería escribir, intentando encontrar un tema punzante, algo interesante que compartir, una reflexión rompedora, innovadora… Cuando de repente la cruda realidad me lo puso en frente y me dije: “¡Ahí lo tienes! ¡No le des más vueltas!”.

¡Y aquí está! os comparto la reflexión que me sobrevino…

Por qué no sé vosotr@s, pero yo, si lo pienso, mira que he estado bien estos días. Comiendo exquisitos manjares, bebiendo vinos deliciosos, charlando animadamente con familiares, amigos y conocidos que de otra forma no vería… Teniendo tiempo para hacer cosillas, ir a pasear, leer y hacer el perro ¡que no es poco! Y aún así… pareciera que no terminamos de estar bien. He normalizado e incluso banalizado lo único, lo especial. ¿No os pasa?

¡Es la obsesión por el más, el mejor, lo único! O de cómo hemos generalizado lo especial, diferente y lo bueno y lo hemos hecho algo “vulgar”. De cómo nos hemos vuelto especialistas en sacarle punta a la vida, a buscarle vuelta, a quejarnos. Tanto, que nos permitimos el lujo de despreciarlo casi todo. Nos permitimos no valorar,  entrar en un eterno bucle y ver siempre lo malo, ya no de lo objetivamente molesto, sino incluso de lo bueno… Nos hemos vuelto críticos empedernidos, especialistas de lo que falta, obsesos del vaso medio vacío. O más de estar por casa, malcriados crónicos de la vida.

Antes y durante éstos días de fiesta he escuchado cientos de veces: “Que rollo tener que pensar en los regalos”, “Estoy hart@ de tanto comer”, “Que pesado tener que volver a aguantar a la plasta de mi tía!”. Un sinfín de comentarios parecidos, dónde criticamos, y tal vez con razón, hasta el más mínimo detalle, todo lo que podría ser mejor, lo que nos falta para que sea perfecto, aquella puntilla que no nos deja ser plenamente felices.

Si al soso de mi amigo, van sus padres y le regalan un “Eau de Sobac”, yo que molo mucho más, también la quiero ¡porqué la merezco! A quién le importa la mierdecilla de colonia que mi abuela me regaló, si es de súper!

O ¡No te lo pierdas: va mi tía y el día de Navidad hace gambas! ¡Como si no supiera que ayer por la noche comimos pescado para cenar! ¡Pero como va a su bola y no se preocupa de los demás… egoísta! Con lo que me apetecía a mí un zumo détox, que todo el mundo sabe que esto de comer como cerd@s es fatal para el cuerpo.

Y por si fuera poco, todo esto con los niet@s, sobrin@s e hij@s de allegados correteando por ahí, sin parar, chillando como loc@s, corriendo, jugaandooo!! Pero ¿nadie les enseña a comportarse, a estar calladitos y sentados? ¡Tanta ilusión y tanta tontería por cuatro regalos!

(Eso los que lo disfrutan, ya que existe la variante junior de éste comportamiento y si queréis, ya de bien pequeños podemos iniciarles en el arte de la insatisfacción permanente permitiéndoles que hagan un buen numero porqué no les ha pasado la WII los reyes!)

Yo, que tengo un punto perfeccionista, abogo siempre por hacer las cosas BIEN. Y para tod@s aquell@s que tengan ese espíritu del Grinch incorporado, les propongo lo siguiente:

El año que viene, apaga el teléfono. Quédate sol@ en casa, no salgas, no te reúnas, no te juntes con l@s tuy@s… Búscate una buena excusa, di que estás enferm@, que necesitas descansar, lo que sea… Pero para que vas a aguantar todas esas historias familiares, hacer el papelón, forzar una conversación superficial y absurda… Ya lo dicen: “Más vale sólo, que mal acompañado”.

No compres ni regales nada. ¿Gastar dinero, con lo que cuesta ahorrarlo y las necesidades que pasamos? ¡Quita, quita! ¿Para que malgastarlo en una chorrada para tu primo o sobrino? Seguro que tienen mil juguetes a los que no hace ni caso. Y  tampoco te vas a calentar la cabeza en regalar algo diferente, creativo y especial… Con el trabajo que tienes, como para perder el tiempo en chorradas de niñ@s…

Sobre todo, tampoco aceptes que te regalen. Si al final seguro que no es de tu talla, que no es exactamente el modelo que querías y te diría más… ¿No crees que lo hacen a propósito? Si realmente les importaras se gastarían la pasta en lo que saben que te hace ilusión… Pero para “Pongos”, demostración del consumismo vacío más feroz, mejor estar al margen de tan materialista insensatez y no entrar al trapo.

Y por favor, ahórrate el trago de salir en fin de año o noche vieja. ¿Para qué? Si al final es una noche como todas las demás ¡pero todo más caro! ¿Para qué vas a hacer una cena especial, currarte la decoración, participar de la pantomima? Déjate, déjate,… Unas pizzas con una peli, y tan tranquil@. Ni uvas, ni leches y a dormir antes de las 12.00 que no vas a ser tú parte del rebaño cutre de falsos infelices aparentando lo que no es…

Mucho mejor ser auténtico y alternativo que pasar por el aro y caer en falsedades. Que miedo reconocer que estos días no son la leche y que como cualquier familia hay historias, pero que al menos, no estás solo. Imagínate que te volvieras un pastelón y te hiciera débil o vulnerable…

¿Para que agradecerle a tu padre si no acertó con la camisa? No es FIT como a ti te gusta. Y aunque el hombre se lo curró, decir gracias, devolverle el gesto y darle un buen achuchón es de sensiblones, y en casa, ¡lágrimas, las justas!

¿Para que tener paciencia con la abuela? Empieza a repetir las historias más que un disco rayado y yo ya no tengo tiempo para rollos. Además, el Watts App no me para y ¡me mandan unos vídeos buenísimos! Que tal vez no le quede mucho más tempo para contarlas, no es mi problema.

Que si señor@s, que el turrón engorda, que no es lo más sano del mundo y que encima, el de casa es de mercadillo. Pero mira, yo intento recordar que me enseñaron que a nadie le amarga un dulce…. Aunque hay quien cree que sí.

EL SÍNDROME DEL FLIPANDUVI” Any nou, vida nova… Frustracions repetides

Falten pocs dies perquè comencem l’any nou i és típic en aquesta data fer diversos rituals per començar l’any amb bons auguris i energies. Un cop hem sopat, pres unes copes de cava i intentat no ofegar-nos amb el raïm; solem animar-nos a fer una llista de tots els propòsits que ens marquem per a aquest nou any.

És molt comú que entre aquestes llistes de bones intencions escrivim coses com: cuidar-nos més, fer exercici, deixar algun vici, apuntar-nos a anglès, alemany o xinès … i encara que les intencions són boníssimes i ens repetim que aquest any si o si ho farem, sovint, ens quedem en l’intent i acabem aconseguint tot el contrari, en comptes d’un èxit i satisfacció, un fracàs i frustració, o com a mínim una repetició anual d’uns mateixos desitjos.

Així doncs, amb les millors intencions, els pitjors resultats.

Perquè no som capaços de complir els nostres propòsits i any rere any acabem escrivint les mateixes coses a la llista, i any rere any ens frustrem per la nostra incompetència personal?

La resposta és senzilla, moltes vegades les persones caiem en el que col·loquialment anomenem “el síndrome del flipanduvi” . Ens anem flipant en grans propòsits, pensant que el canviar d’any  adquirirem uns poders sobrehumans on podrem aturar el temps, canviar tots els nostres hàbits arrelats d’anys, màgicament, i fer tot allò que ens proposem, perquè simplement l’any ha canviat.

Això es deu al fet que quan comença l’any ens sentim molt motivats i  connectem amb el nostre sistema límbic que és la part del nostre cervell que regula les emocions, deixant en segon pla la part més racional, i potenciant així, la nostra “flipadura”.

Dit això, com de moment no som superherois amb poders màgics que puguem realitzar tots els nostres desitjos, què hauríem de tenir en compte a l’hora d’escriure la nostra llista de propòsits? 

  1. Si volguessis fer alguna cosa, ja ho estaries fent, no esperaries al nou any.   Pensa, per què no ho estic fent? Respecte la llista de l’any passat, què he intentat fer i no ha funcionat? Tingue-ho en compte per a la nova llista.
  2. Si et poses grans objectius probablement trobis grans incompliments. Tingues en compte el punt 1. Per tant, marca’t objectius petits, concrets, temporalitzats i realitzables.
  3. Fes una llista de tots aquests propòsits que t’agradaria aconseguir i escullen  NOMÉS UN. Per on comencem? Seria genial fer-ho tot però de nou estaríem caient en el “síndrome del flipanduvi”. Comença per un i comprova si pots fer-ho, si ets capaç, després ja seguiràs.
  4. Un cop marcat l’objectiu, recorda, només un , quin serà la primer senyal de què alguna cosa està canviant en aquesta direcció? Apunta-ho i comença per aquí. Menys és més. Es tracta d’anar pujant graó a graó.Per exemple:
    • Si vols aprendre anglès. Comença amb veure alguna sèrie o pel·lícula a la setmana.
    • Si vols fer dieta. Comença a no comprar brioixeria.
    • Si vols … comença amb …
  5. Per acabar, tingues en compte que la majoria de post que et diuen el què has de fer, com aquest, no solen servir per  res. Sempre pots seguir amb el teu sistema, riure amb tot el què, un cop més, no has estat capaç de fer durant l’any … i qui sap … potser l’any que ve …I com no podia ser d’una altra manera, BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!

“EL SÍNDROME DEL FLIPANDUVI”    Año nuevo, vida nueva… Frustraciones repetidas

Faltan pocos días para que empecemos el año nuevo y es típico en esta fecha hacer varios rituales para empezar el año con buenos augurios y energías.  Una vez hemos cenado, tomado unas copas de cava e intentado no ahogarnos con las uvas; solemos  animarnos a hacer una lista de todos los propósitos que nos marcamos para este nuevo año.

Es muy común que  entre estas listas de buenas intenciones escribamos cosas como: cuidarnos más, hacer ejercicio, dejar algún vicio, apuntarnos a inglés, alemán o chino… y aun que las intenciones son buenísimas y nos repetimos que este año si o si lo vamos a hacer, a menudo, nos quedamos en el intento y terminamos consiguiendo todo lo contrario, en vez de un éxito y satisfacción, un fracaso y frustración, o como mínimo una repetición anual de unos mismos deseos.

Así pues, con las mejores intenciones, los peores resultados.

¿Porque no somos capaces de cumplir nuestros propósitos y año tras año escribimos las mismas cosas en la lista y año tras año nos frustramos por nuestra incompetencia personal?

La respuesta es sencilla, muchas veces las personas caemos en lo que coloquialmente llamamos “el síndrome del flipanduvi”. Nos flipamos en grandes propósitos, pensando que al cambiar de año vamos a adquirir unos poderes sobrehumanos donde vamos a poder parar el tiempo, cambiar todos nuestros hábitos arelados de años mágicamente y hacer todo aquello que nos proponemos, porque simplemente el año ha cambiado.

Esto se debe al hecho que cuando empieza el año nos sentimos muy motivados y conectamos con nuestro sistema límbico que es la parte de nuestro cerebro  que regula las emociones, dejando en segundo plano la parte más racional, y potenciando así, nuestra “flipadura”.

Dicho esto, como de momento no somos superhéroes con poderes mágicos que  podamos realizar todos nuestros deseos ¿qué deberíamos tener en cuenta a la hora de escribir nuestra lista?

  1. Si quisieras hacer algo, ya lo estarías haciendo, no esperarías al nuevo año. Piensa, ¿por qué no lo estoy haciendo? Con respeto la lista del año pasado ¿Qué he intentado hacer y no ha funcionado? Tenlo en cuenta para la nueva lista.
  2. Si te pones grandes objetivos probablemente vayas a encontrar grandes incumplimientos. Ten en cuenta el punto 1. Por lo tanto, márcate objetivos pequeños, concretos, temporalizados y realizables.
  3. Haz una lista de todos estos propósitos que te gustaría conseguir y escoge SOLO UNO. ¿Por dónde empezamos?Seria genial hacerlo todo pero de nuevo estaríamos cayendo en el “síndrome del flipanduvi”. Empieza por uno y comprueba si puedes hacer-lo, si eres capaz, luego ya seguirás.
  4. Una vez marcado el objetivo, recuerda, solo uno, ¿cuál será la primera señal de qué algo esta cambiando en esa dirección? Apuntalo y empieza por aquí. Menos es más. Se trata de ir subiendo escalón a escalón.

Por ejemplo:

  • Si quieres aprender inglés. Empieza con ver alguna serie o película a la semana.
  • Si quieres hacer dieta. Empieza en no comprar bollería.
  • Si quieres… empieza con…
  1. Para terminar, ten en cuenta que la mayoría de post que te dicen lo que tienes que hacer, como este, no suelen servir para nada. Siempre puedes seguir con tu sistema, echarte unas risas con todo lo que, una vez más, no has sido capaz de hacer durante el año…  y quien sabe… quizá el año que viene…

 

Y como no podia ser de otro manera, FELIZ NAVIDAD Y FELIZ AÑO NUEVO.

COMO CRIAR A UN NI-NI … ( y no morir en el intento ).

Criar a un@ Ni-Ni, no es fácil.

Poneros en situación…pensad bien que aguante y autocontrol se necesita para el desarrollo de un@ NI-Ni cómo Dios manda.

Un@ tiene que permitir que estén todo el día en el sofá, rascándose la panza, jugando a la Play, cazando moscas,… y sin mostrar indignación ni ponerse nervioso. Verlos deambular por la casa sin ton ni son, sin objetivos, sin tareas a desempeñar ni colaborar en los quehaceres y a la vez, mantenerles la habitación limpia, hacerles la comida que les gusta, comprarles la ropa de moda,… ¡Hacer de criados de la propia prole, que muestra de amor!

Contemplar día tras día, como se van a dormir cuando despunta el sol, verlos levantarse a las quinientas, y los mayores cómo buenos samaritanos, traer el pan y el sostén para la casa. Procurar siempre que no les falte de nada, protegerlos, mimarlos y cuidarlos, no vaya a ser que el niñ@ se canse, o en un esfuerzo, enferme.

Acostumbrarse a soportar su mal humor y las explosiones puntuales de agresividad e ira provocadas por la frustración. Soporta sus faltas de respeto, sus desplantes y entenderlo y permitirlo todo como buenos padres, ya que está pasando por una época difícil y no está muy allá. Obviamente el malestar emocional que muestra es por culpa de la sociedad neo liberal y materialista que quería aprovecharse de él@ y l@ ha desplazado al@ pobre. Él@ que siempre ha sido especial, se siente incomprendid@, fuera de lugar y se ha traumatizado.

Seguir así por un buen tiempo, justificándol@ y ahorrándole problemas, quitarle todas las piedras del camino y levantándol@ del suelo a cada tropiezo de la vida. No ponerle límites ni frenar sus necesidades ni sus demandas, alimentar su  egocentrismo y no frustrar nunca los deseos, caprichos e impulsos… Tened en cuenta que podría ser peligrosos que viva la experiencia de deseo incumplido, puede generar sentimiento de escasez, pobreza, e incluso insatisfacción… ¡y eso si es jodido!

¡Que buenos samaritanos! Se necesita una gran dosis de generosidad y amor incondicional para mantenerse fiel a ese acto sagrado de dar sin esperar, ni recibir obviamente, nada a cambio. Aplomo, aguante, sumisión y un trabajo interior profundo y constante. A cambio, uno espera ganarse el cielo, o por lo menos, poder quejarse y desempeñar justificadamente ese papel de mártir que tan bien queda en nuestra sociedad y nuestro sistema de creencias.

Y si los pobres inconscientes, en vez de agradecerte ese acto de solidaridad desmesurada, van y se enfadan por pequeñeces, como sentirse incapaces de gestionarse emocionalmente, por no soportar un no ni saber llevar la frustración, por verse incapacitados de vivir en sociedad y de conseguir sus objetivos en la vida porque no lo aprendieron nunca y se sienten excluid@s y disfuncionales, aletargad@s y medio atontad@s… sigue protegiendo y más madera! Aquí la estrategia que funciona es seguir postergando y mirando para otro lado, que al final, “qui dia passa, any empeny!”.

Un buen criador de Ni-Ni’s se hace maestro en el sutil arte de cederles el trono de la casa y el cetro de poder, pero al mismo tiempo, quejarme por ello en voz bajita a las amistades y demás orejas piadosas. Contar a todo quisqui menos al própi@ interesad@, el infierno que es vivir en esa casa y todo lo malo que nos hace el@ pequeñin@. Fantasear e imaginar lo bien que estaría si hicieran algo, si cambiara…pero así, como quien pide un deseo al viento.

Porqué, ¿replantear responsabilidades, pasar a la acción y cambiar, a esas alturas de la película? ¿A nuestra edad? ¡Estaríamos buenos! A lo mejor una velita a la virgen de Montserrat ayuda… El otro día me dijeron que el Reiki va muy bien para temas emocionales. O quizá es que ya no hay nada que hacer… Yo diría que le viene de su abuelo, ¡que vaya carácter tenía!

Y si tanto les molesta, ¡que cambien ellos! ¡Que ya son mayorcitos, tu!

 

A mis padres.

Por las chancletadas oportunas y sus broncas desencajadas… Gracias!

FA MOLTS ANYS QUE SOM PARELLA. Teràpia Breu per parelles de llarga durada.

Durant aquests últims mesos han sigut bastants els casos de teràpia de parella que han passat per la meva consulta, cada un amb les seves dificultats, peculiaritats i vivències pròpies, i tot i que cada cas, cada persona i cada parella és única i individual, us estaria enganyant si no comentés que en tots ells s’hi amagava un pou comú.

Realment no crec que digui res de nou, som molts els psicòlegs que treballem en aquest tema, molts els tips que trobem al Facebook o per internet i molts els articles que hi ha escrits; no obstant això, volia fer la meva pròpia reflexió.

Les parelles que he anat veient es caracteritzen per ser parelles que fa anys i panys que estan plegades i a causa d’aquests anys i aquests panys, han anat acumulant un conjunt de càrregues familiars, laborals o simplement rutines “parejils”; que els fa caure en un pou de distància i fredor. Tot això es trasllada en el seu dia a dia, en un conjunt de retrets constants, manca de relacions sexuals, distància rutinària, poques moixaines i molta crítica.

Penso, que en tota relació de llarga durada, a temporades, sol haver-hi una mica de tot això; el problema és quan s’ajunten totes i durant molts anys; ja que pot acabar transformant-se en un problema per nosaltres i/o per la parella.

Què passa doncs quant una parella porta molts temps en una relació?
Són tants els anys que porten plegats, que han anat construint i omplint un pou amb totes aquelles concessions que han fet, obligacions que han sumat, somnis i aficions que han hagut de canviar, posposar o a les que han hagut de renunciar… coses que han donat per fetes, coses que esperaven i no passen…. en conclusió, un pou, cada cop més ple de merda, on s’olora la pudor, però que la rutina diària, la comoditat o la mandra, no els permet o no els ve de gust parar-se i posar-se a netejar.

Aquests perfils de parella, que m’han vingut a veure a consulta, senten que estan el límit de la seva relació, sense saber si continuar o com continuar.
Així doncs, davant aquesta problemàtica el que es recomana fer, ho hem llegit moltes vegades: la importància de buscar espais de comunicació, recuperar la “xispa” i el “carinyo”, buscar espais comuns dins i fora del llit… tan senzill o complicat, com és cuidar la relació com una floreta que necessita que anem regant i mimant.

Doncs si està tant clar, perquè no ho fa la gent?
En algunes ocasions estem tan immersos en les rutines, la falta de temps entre la família, la feina i/o ens hem acostumat a anar amb pilot automàtic, que no som capaços de canviar de dinàmica; també pot passar que ho haguem intentat de totes, totes, aplicant allò que sabem, hem llegit o ens han aconsellat i que sembla el més lògic i ni així aconseguim canviar res.
En aquestes circumstàncies, no som capaços de fer-hi front sols, i per això, acaba sent necessari assistir a una teràpia, per tal que sigui un professional expert, qui ens ajudi a descarregar tot aquest patiment que hem anat guardant al pou, per així poder fer un canvi de dinàmica dins la parella.

Què tenim en compte en aquest tipus de teràpia?

1. Venir sol o acompanyat:
En una teràpia de parella normalment és millor venir amb la parella, però no sempre és possible. En algunes ocasions pot passar que la parella no estigui encara en el mateix punt que nosaltres o bé no cregui necessari acudir a un professional, ja que ell/a potser està còmode com està.
En aquests casos ens hem d’aguantar i esperar que ell/a es mobilitzi? No home no!
És cert, que si estem tots dos a teràpia, serà més fàcil mobilitzar-nos com a parella i aconseguir canvis; tanmateix, si només hi vaig jo també puc aconseguir coses tant en l’àmbit personal (descarregar el meu patiment) com de parella, ja que els meus propis canvis generarant moviments en la dinàmica relacional que tenim muntada.

2. “Vull seguir amb aquesta relació? Perquè no ho deixem?”
Generalment a la primera sessió de la teràpia analitzem si ambdós membres de la parella volen seguir realment amb la relació, ja que en algunes ocasions no ens ho hem arribat a plantejar seriosament portats per l’aparent comoditat del dia a dia, per la por al què comportarà, la solitud, tornar a començar, al què diran, pels nens… . En aquest punt dubtarem i analitzarem si hem de seguir amb un treball per restablir la relació o bé pel contrari gestionar una bona separació.

3. Buidar el pou:
Si encara ens queden forces i estem disposats a continuar, abans de recuperar l’amor, caldrà fer una feinada de buidar tot aquell pou que cada un ha anat omplint. Com ja he dit, són parelles d’anys i panys i això implica molta merda. Penso que no és possible buscar tot allò positiu i totes les flors i violes que volem, si abans no traiem tot l’excedent d’excrements.
Des de la Teràpia Breu, busquem el canvi a través de mobilitzar-nos en aquesta direcció, ja que moltes vegades totes les solucions lògiques que he comentat abans, no han funcionat i necessitem un canvi de 180º. A través de les tècniques i prescripcions que utilitzem a Breu, oferim aquest acompanyament per fer el buidatge que necessitem i que no és gens fàcil de realitzar sols.

4. M’agrades:
Pou net, ara sí, és el moment de recuperar allò que hem anat perdent amb els anys, els “mimitos”, el contacte físic, els moments per nosaltres i per la parella. Les primeres cites, les anècdotes, els detalls… .

5. Manteniment:
Un cop fet aquests 4 passos només queda un dels més difícils, mantenir-ho! Però si hem sigut capaços de fer net i de reconnectar, serà només qüestió de buscar temps! Agenda en mà i marcar espais “parejils”, però no siguem ingenus, no hi ha cap vareta màgica que ho faci, ho hem de fer nosaltres, ja que sinó d’aquí uns anys tocarà reiniciar el procés.

Així doncs, adaptant aquests passos a cada cas, ajudem a redireccionar les dinàmiques de parelles de llarga durada amb un procés de curta durada (unes deu sessions). Però no ús enganyeu, implica un curro emocional i vivencial important, el qual fem a través de les tècniques i estratègies de la Teràpia Breu.

I com a reflexió final, m’agradaría afegir:

“No fa falta esperar a tenir-los ben plens per fer-hi algo,
però fins que no els tenim ben plens no hi fem res.”

I tu? Com tens de plens els ovaris o els collons?

Tens dubtes?
Parla amb nosaltres clicant aquí